dilluns, 27 de febrer de 2017

Corredor central a la paret S.E. del Pic Gran del Grà de Fajol, trenta anys després. Pirineu Oriental

Diumenge 26 de febrer de 2017
El corredor Central del Pic Gran del Grà de Fajol es una clàssica imprescindible, llarga, prou assequible i d'una vellesa aclaparadora. Comença ben ample i de sobte es va fent estreta per trobar-nos envoltats de parets verticals i desplomades en un ambient alpí digne de ser admirat. No es el primer cop que he pujat pel seu estret itinerari, el 15 de març de 1987 va ser el primer cop que la vaig escalar amb el meu amic Balbino... i ja han passat gaire be 30 anys.

Sortim de Barcelona a les sis de la tarde, i arribem a la corba on comença el camí fins el refugi d'Ull de Ter. Son les 9 del vespre. Sopem com hem pogut i condicionem la "furgo" de l'Agus per poder passar la nit còmodament. Ja son les sis del matí i toquen diana. Preparem les motxilles i ens disposem a marxar en bon punt despunten les primeres llums del dia i a les nou del matí ja som a peu de la canal.

Les condicions de la neu poden ser cambiants i aquest cop només em fet servir el piolets, grampons i una corda, malgrat tot la neu no era en molt bones condicions, a sovint tova i en algun punt dura, però es deixave fer. Hem tingut que fer traça nova i això es prou cansat, sobre tot l'aproximació al corredor. Hem trigat unes tres hores i mitja en accedir al cim i això no està malament per la sequera que tenia des de fa dos anys de fer canals de neu.

El descens aquest cop l'hem fet fins el coll de la Marrana, més llarg però més tranquil doncs estem prou cansats i preferim fer un descens sense masses complicacions i a quarts de dugues ja som un altre cop al punt de partida.

A estat una bona activitat, tot i que cansats, hem tornat contens per, tant de les condicions admosfèriques com per l'activitat, ara toca un bon dinar a Sant Pau de Segúries que ens ho mereixem.
Escalada realitzada per: Agustín Pérez i Joan Prunera

El Grà de Fajol Gran des de el Petit amb la canal ben marcada
Cami del nostre objectiu 
Ens acostem a peu de la canal
Ja encordats comencem a pujar per la canal 
Fem una parada per gaudir del paissatge i fer una foto 
comença a estretar-se la canal
Cambiem de rol 
Cambiem de vessant 
Ens acostem a la fi de la canal
L'Agus arribant al final
Fita aconseguida, ara només toca arribar al cim
Foto-cim

Via FALCONERA a la Falconera o Penyó de Garraf

Dissabte 18 de febrer de 2017
Foto de l'amic José Walero
L'ultim cop que vaig fer aquesta via va ser l'any 1986 el primer va ser el maig de 1984, però ara, amb variacions substancial en el segon i tercer llarg, molt més difícils que amb l'escalada que vaig fer fa més de trenta anys. La via resta tota equipada amb anclatjes químics que li donen un certa seguretat. Escalada vertical i sostinguda on només el primer llarg el farem en A0e per la mala qualitat de la roca molt erosionada i degradada per efecte del mar.

L'accés es fa des de l'estacionament del port del poble del Garraf i passant per sota del túnel de la via del tren, accedim pel canto nord del Penya Segat per la pedrera fins arribar a un coll. Trobem un avenc i descendim per un corriol fins la zona d'escalada esportiva del Pas de la Mala Dona. Caminem pel damunt del túnel de les vien del tren i en el seu extrem baixem fins un forat amb una corda fixa que, aquí podem fer dos opcions. Una es baixar per la corda i accedir a la via del tren fins un altre forat obert a la roca i que amb un altre corda fixa i amb uns set metres de descens, accedirem al petit port en runes de la Cova de la Falconera. L'altre opció es des de el Pas de la Maladona baixem, com ja hem dit per l'extrem del sostre del túnel del tren i a poc metres veiem un parabolt que es el començament d'un llarg flanqueig fins practicament a la Cova de la Falconera. Això hem fet nosaltres i es totalment desaconsellable, millor la primera opció de totes, totes.

1er llarg: IV+, A0e, IV+ i III, sis o set químics i uns 30 metres
Comencem el primer llarg enfilant-nos a la paret fent uns passos en lliure per continuar fent A0e de químics i pujant en un flanqueig ascendent en diagonal a la dreta fins una cova on muntem la primera reunió. Roca molt dolenta.

2on llarg: V, V+/6a i V+, un pitó, tres químics i un pont de roca en uns 30 metres
Sortim per l'esquerra de la reunió per continuar per una xemeneia, seguim per placa molt vertical i difícil fins un replanet on podem descansar i continuem per una mena d'esperó, també molt difícil i atlètic. Per entrar a la reunió encara tindrem una curta bavaresa prou díficil que al final de la mateixa, farem reunió prou penjada a sota d'una mena de forat.

3er llarg: V, V, III i II, una flor de pitons i tres químics en uns 30 metres
Segons diuen, aquest llarg es una variant de la via, la original surt per l'esquerra (?). Ens enlairem a cercar la flor de pitons i des d'aquí fem un aeri flanqueig a la dreta i seguim per placa vertical fins que, practicament caminant en diagonal a la dreta, arribem a  un còmoda cornisa entre matolls i muntem la reunió.

4t llarg: IV, V, IV i IV+, dos químics i un pitó en uns 30 metres
Sortim de la reunió superant una petita placa i seguim per terreny herbós fins una placa on tenim un químic molt amunt. Superem a quest pas i pugem per un diedre inclinat a l'esquerra força metres fin un altre ressalt protegit per un químic. Superem aquesta última dificultat i arribem al final de la via on muntarem la reunió d'un gran pi.

El descens el farem caminant fins el coll per accedir al Pas de la Mala Dona i així desfem el camí de pujada.

Escalada realitzada per: Ricard Rofes i Joan Prunera


El llarg flanqueig del principi (gens recomanable) 
El priimer llarg de la pròpia via
Entrant a la primera reunió
El dificil segon llarg
El pas més dificil del darrer llarg

Cercar en aquest blog

Seguidors

Arxiu del blog

Dades personals

La meva foto
Barcelona, Catalunya, Spain
Vaig començar a enfilar-me per les muntanyes l'any 1976 i un cop que vàrem fer la travessa del Montseny, el setembre del 77, pujant el Matagalls des de Sant Marçal, la visió de les Agudes i la seva cresta dels Castellets, em va captivar. Llavors interiorment vaig saber que algún dia pujaria a lloms d'aquella cresta. Un anys i mig més tard vaig fer la meva primera escalada a Montserrat. Va ser el 17 de febrer de 1979. Des de llavors, per poc que pugui, vaig amb els companys a escalar, caminar, o pujar cims, que junt amb ells es el que més m'agrada.