dimarts, 18 de setembre del 2012

Xemeneia TIM a la Falconera

15 de setembre de 2012
Era el desembre de 1988 quan vaig fer per primer cop aquesta via. Era més jove, pesava vint quilos menys i tenia una cintura flexible com el millor contorsionista. Aquest hivern ens habiem proposat fer-la però degut a les restriccions ho vàrem deixar estar... però vet aquí que llegint la piulada de l'escalatroncs em va picar el cuc i li proposa al Joaquim anar a fer-la. Sempre m'han agradat el remonages, però els hi tinc molt de respecte.
Així que, dit i fet, el dissabte marxem cap a Terrassa i prenem la carretera que en porta al Coll d'Estenalles. al poc d'un quilometre passat el coll en un revolt a l'esquerra hi ha una petita explanada per a uns quatre cotxes (encara m'enrecordo d'arribar, fa vint i dos anys que no venia a fer aquesta via!). Pujarem sense motxilla que serà el mes adient. Ens endinsem per un caminoi on veiem davant nostre una roca que crec que es diu La Miranda de la Falconera. Seguim el camí i en una mena de coll boscos trobem una fita. Estem a la canal que separa aquesta roca de la Falconera. Baixem la canal on trobarem unes cordes fixes que ens faciliten la baixada i un cop als peus de la roca tenim que vorejar-la fins el peu de la evident xemeneia que ratlla tota aquesta paret est.

1er llarg IV, IV+ i IV una savina un parabolt i un cap de burí en 35 metres
Començem per terrenys selvàtic i terròs, gens agradable fins que arribem a lo que es la vertadera xemeneia. Aquí tenim els primers passos compromesos. Costa un xic arribar a la savina però la roca es franca i "per si les mosques", abans, poso un friend. Llaço una baga a la savina i continuo. Lo que us deia, ja no soc tant elàstic i costa progressar. Al cap de poc, la xemeneia es fa més fàcil de pujar fins que arribem a un parabolt. Seguim recte amunt amb la mateixa tècnica però ara el remonage es més estret fins arribar a una còmoda reunió dins l'escletxa. Abans d'arribar a la reunió hi ha un cap de burí que no he vist. Llarg de remonage maco i disfruton.

2on llarg IV, IV+ quatre parabolts i dos savines en 20 metres
Surt en Joaquim i ara la xemeneia esdevé igual d'estreta i molt franca i amb els parabolts que enlluernen. Progressem (nosaltres) fatigosa ment fins uns passos atlètics i més amunt podem llaçar unes savines. el pas per entrar a la reunió ens el protegirà un parabolt. Llarg com l'anterior però millor.

3er llarg V, IV+ i III dos parabolts i un parell de savines en 30 metres
Aquest es el llarg més difícil de la via però no el més maco. Tan sols es un pas molt explosiu. Surto i m'obro de cames però em fa la sensació que em trencaré!!! M'agafo al bolt i m'ajudo una mica i de seguit cerco uns còdols grossos a la banda dreta que en fan arribar5 a un boix on llaço una baga. continuo amb remonage un xic terrós fins que un parabolts m'obliga a sortir de la canal i pujar per placa. Aquí la roca es típica de Sant Llorenç, trencadeta, trencadeta... l'has d'anar acaronant i tracta-la amb molt de "carinyu". Arribem a una gran balma i flanquegem a l'esquerra per terreny terròs i herba fins un petit diedre que en portara a la tercera reunió en uns arbustos. No es un llarg maco però te la seva història.

4t llarg II i III neta i uns 20 metres
A mi, particularment, m'agrada fer cim, sinó sembla que en falti alguna cosa i com el Joaquim no ha pujat mai a la Falconera farem la pujada ,per lo que seria la via normal, per ascendir al cim. Es un llarg, primer caminant i després grimpant fàcilment, encara que la roca es molt dolentot. Ja som al cim de la Falconera amb la mola enorme del Montcau per sobre nostre. Sembla com si un gat s'hages esmolat les urpes amb les nostres pobres esquenes però els dos baixem amb un somriure d'orella a orella.

Recomano aquesta bonica i clàssica xemeneia on ens delectarem arrossegant-nos com sargantanes per les seves parets. Si voleu més informació de la via la podreu trobar al blog de: http://escalatroncs.wordpress.com/

Escalada realitzada per: Joaquim Llòria i Joan Prunera
La roca de la Falconera
El Joaquim al primer llarg
La primera reunió
El Joaquim al segon llarg
Una altre foto del segon llarg
El tercer llarg
La tercera reunió al final de la xemeneia
L'ultim llarg per arribar al cim
Si, encara que no ho sembla, es el cim de la Falconera


Ressenya feta l'any 88. Veieu la diferència de graduació a la d'ara? Erem joves i inconscients però d'assegurances habien les mateixes... ara, per sort, son parabolts!!!

3 comentaris:

  1. És curiós però hi ha vies com aquesta que de joves fèiem sense cap problema i ara ja no són el mateix.

    Les xemeneies, amb el temps s'estrenyen, escupeixen i llisquen més que abans, els metres ja no tenen 100cm sinó de 150cm a 200cm sobretot als llocs fotuts i per això sempre es veu l'assegurança lluny, els extraploms s'han extraplomat una mica més i la força de la gravetat també ha augmentat.

    Però, encara que els elements es posin en contra nostra, esgarrapats, cansats, adolorits, putejats, ... cada vegada gaudim més intensament les nostres grans gestes plenes d'aventures i desafiaments (per a nosaltres són grans gestes, encara que a uns altres els hi semblin ximpleries).

    Ho sento, però algú ho havia de dir!

    Salutacions

    Quimet

    ResponElimina
  2. Felicitats.

    Jo aquesta la tinc pendent i m'hi hauré d'acostar algun dia .

    Salut i a tibar

    ResponElimina
  3. Joan B. quan vulguis anar-hi ja ho saps, jo la vaig fer fa molts anys amb el Pep Graells i no em faria res de tornar-hi.

    ResponElimina

Cerca de vies

Seguidors

Arxiu del blog

Dades personals

Barcelona, Catalunya, Spain
Vaig començar a enfilar-me per les muntanyes l'any 1976 i un cop que vàrem fer la travessa del Montseny, el setembre del 77, pujant el Matagalls des de Sant Marçal, la visió de les Agudes i la seva cresta dels Castellets, em va captivar. Llavors interiorment vaig saber que algún dia pujaria a lloms d'aquella cresta. Un anys i mig més tard vaig fer la meva primera escalada a Montserrat. Va ser el 17 de febrer de 1979. Des de llavors, per poc que pugui, vaig amb els companys a escalar, caminar, o pujar cims, que junt amb ells es el que més m'agrada.