Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris De tot una mica. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris De tot una mica. Mostrar tots els missatges

dijous, 11 de maig del 2023

L'obsolescència planificada del blog

L'obsolescència planificada és la planificació de la fi de la vida útil d'un producte de manera que aquest es torni obsolet, inservible o que el creador del producte estigui "cremat", com és el meu cas, per diferents raons i que al cap d'un període de temps i durant la fase de disseny, creació, modificació o ús que li dona la gent, no té sentit d'una continuació. L'obsolescència planificada s'utilitza en productes molt variats i estimula en animar els consumidors a comprar de forma artificialment accelerada nous productes, les xarxes van plenes de blogs sobre el món de l'escalada i el meu no és una excepció, millor o pitjor, no soc jo que he de jutjar-ho. El cas és que, per les experiències que tinc, la gent en fa molt bon ús del blog, però un cop fan servir les ressenyes i les explicacions, poc són els que deixen un comentari al blog, per no dir cap, en un sentit crític, d'agraïment o simplement que els ha fet un bon servei. També la meva petita i humil creació, la pengen a les xarxes sense esmentar d'on l'han tret, inclús modificant-la i afegint fotografies. El blog és públic i poden fer l'ús que convingui, per això és gratis, no com les guies, que tenen "copyright", no dir res dels que si els fas un comentari perqué l'han penjat a les xarxes, encara es "reboten". 

Fer entrades al blog, encara que no ho sembli, porta molta feina, dibuixar les ressenyes, recordar els llargs i les assegurances que hi han posades, picar i corregir textos, seleccionar fotografies, ... etc. És més fàcil baixar una ressenya del blog, que valorar una feina, per aquesta raó, no se quan, però el blog s'acosta a la seva fi. No sé quant durarà, el temps ho dirà. Només cal demanar que un cop baixeu les ressenyes, no costaria un comentari d'agraïment o nomenar d'on l'heu extret la informació si la pengeu a les xarxes.

També un agraïment a tots els seguidors, habituals o esporàdics del blog, sense un reconeixement, no té cap sentit la continuació del blog. 


divendres, 12 de novembre del 2021

L'amic Xavi Socías m'ha fet una fantàstica caricatura, m'he emocionat, de debò, ha estat una sorpresa molt de temps esperada i al final ja la tinc i fins hi tot, estic més "guapo" que en persona!!!

Moltes gràcies, Xavi, ets un crak

dimecres, 20 de maig del 2020

Records des del "confinament". Via Punsola-Reniu al Cavall Bernat

12 d'octubre de 1985
Ressenyes que vaig dibuixar després de escalar la Punsola
Va ser cap al setembre de 1982, que els meus ulls anaven endinsant-se cap a obscurs pensaments, la "Punsola" del Cavall. No va ser fins al dia de la Mercè de 1984 que ens vàrem decidir. Tres companys, el Jordi Peruga, en Josep Miró i jo. Tot anava sobre rodes, fins, el que era llavors la setena reunió, només ens quedaven quatre llargs, ens va caure una tamborinada d'aquelles que fan història, pluja, trons i vent. Remullats, garratibats i acollonits, des de la sisena reunió, vàrem fer quatre ràpels, que encara no sé com els vàrem muntar ni el que vam trigar a baixar, érem en estat de "xoc". Cap cot, ens tornarem cap a casa, no sense tenir present que tornaríem, però quant...?

No va ser fins al dia del Pilar de 1985 que ens vàrem decidir en Josep Miró i jo. En aquella època tot era més difícil, no als nostres ulls doncs no teníem vehicle, jo tan sols tenia una Vespa que féiem servir, sobretot per anar a Montserrat o al Pic dels Martell, però aquest cop vam anar amb la Hispano-Igualadina, que ens va deixar a Can Massana. Carregats amb la motxilla, vam emprendre el Camí de l'Arrel fins a la Canal del Cavall remuntant-la fins a la base de l'aresta Nord. En aquella època el primer llarg el vàrem pujar des-encordats fins a la primera reunió. Eren les 12 del matí del 12 d'octubre de 1985

En la plataforma de la reunió vam deixar les motxilles i mirarem amunt aquella llarga aresta que anava embrincant-se fins a perdre's de vista en la llunyania. Amb l'estómac ple de papallones revolotejant, vaig començar jo sense pensar-m'ho dos cops. Així vàrem escalar tot el temps, ara tu, ara jo. El que entrava a la reunió de segon, no es lligava, continuava escalant el següent llarg, així fins al que era la setena reunió, on fa un any vàrem abandonar. Ens quedaven tres llargs d'artificial amb sortides en lliure amb una "timba" impressionant sota els nostres peus i sobre tot el desconegut. Fins a la setena reunió havíem trigat dues hores a escalar tots els llargs en lliure a excepció del setè que vam fer algun A0e. Ara penjants d'estreps, afrontavem els tres llargs d'artificial. Van ser llargs i feixucs, sobre tot les sortides en lliure per cercar el proper buril, sortides en lliure des de el primer escaló de l'estrep i mirant al company penjat a la reunió sense dir res, només tragant saliva. Per aquests dos llargs vàrem trigar dues hores i mitja més.

Ja érem, gaire bé, al final de la via, penjats d'esteps i amb les últimes llums del dia, afrontàvem el darrer llarg que per cert, em tocava a mi. Sota meu tenia els 200 metres que havíem escalat i tan solt restaven 40 metres per triomfar. Començo a flanquejar amb els estreps a la dreta fins al fil de l'aresta i amb uns quants passos més en artificial, de cop, s'acaben els burils... Joanet, amunt!!! Recordo que anaven apareixent còdols entre les meves mans i semblava, més que escalar, que levitava per l'aresta fins que de sobte, era a sota el que anomenàvem, la "barretina". Ja érem a dalt pràcticament, només ens quedava els cinc darrers metres i ja érem a tocar la "Moreneta" d'alumini.

El sol ja s'havia amagat i amb les darreres llums del capvespre, vam muntar el primer ràpel i el segon ja va ser de nit. Van ser cinc hores i mitja d'escalada sense parar però ho havíem aconseguit per fi.

Arribats a peu de via de la Normal, fem cap a la Canal del Cavall de baixada. No portàvem frontal, tan sols el Josep Miró, que fumava, duia encenedor i amb això vam baixar com vam poder la canal i vam poder trobar les motxilles amb els sacs per poder passar la nit. A les nou de la nit tocades, vam arribar a la carretera i d'aquí al Monestir on els porxos que hi ha davant del que és ara un restaurant, vam passar la nit del "lloro". Jo no vaig poder dormir, pràcticament, en tota la nit, en venien tot d'imatges de l'escalada al Cavall Bernat i així ens va arribar les primeres llums del dia. Vam estar comentant si ens venia de ganes escalar, ja que érem al Monestir, però l'esgotament i l'eufòria d'haver aconseguit una escalada de tant de temps somiada, ens vam decidir de tornar, era diumenge i ens mereixíem celebrar-lo tots plegats, amb el que llavors eren les nostres xicotes.

Una escalada que sempre estarà present en el meu record on tinc poques fotografies, no era una afició barata i no sempre podia "mangar-li" la càmera al meu pare. Recordo que portàvem una càmera de fotos petita de plàstic marca "Kodak" i format quadrat i que ens l'anàvem passant a cada llarg.

També un petit record pel Josep Miró, amb el que tantes escalades havíem fet plegats i que han passat trenta-cinc anys des de aquell 12 d'octubre del 1985 i que vam tenir l'honor d'aparèixer en el llibre d'en BarberàHistòria d'una PEDRA, en l'any de 50è aniversari de l'escalada al Cavall Bernat, encara que no és correcte els noms que hi han escrits, en fi, una de les escalades per recorda-les tota la vida.

El que seria el tercer llarg de llavors
El quart llarg
El primer artificial de 40 metres 
El segon artificial
El penúltim llarg, la càmera no donave per més...
L'any que la vem fer
Tindria que posar, Joan Prunera i Josep Miró

divendres, 19 de juliol del 2019

Deu anys del blog El col.leccionista de Vies

19 de juliol de 2009 - 19 de juliol de 2019
Ja fa deu anys que vaig començar a crear aquest blog sense tindre gaire be les coses massa clares, de com funcionava tot això, de que serviria, quin profit tindria... Al llarg d'aquests deu anys he ant polint-lo de mica en mica i procurant sempre ser lo més "honest" possible, tot i que molts cops he estat temptat en "llençar la tovallola" però el fet de que, poc o molt, la gent i els amics m'animent a continuar, fa que m'engresqui en cada escalada nova que faig, o que fa anys que no la he repetit. Se que, no a tot hom, li deu semblar be el que faig però si hi ha un mínim d'usuaris que els agrada, em doncs per satisfet.
Al llarg de 40 anys d'excursions, escalades i ascensions, han estat plenes de victòries, però també de frustracions i aquestes han fet que molts dels reptes que tenia pendents, els hagi arraconat definitivament. Tant sols el temps, la motivació i els companys faran que allò que desitgi es faci realitat, sempre gracies a ells i a tot això, vull agrair a tots els companys-es que al llarg d'aquests deu anys m''han acompanyat compartint corda i anhels, sense ells tot aquest blog, les explicacions i la confecció de les ressenyes, mai haurien estat possibles.
El meu agraïment a: Agustín Pérez (Suga), Joaquim Llòria, Jesús Rodríguez, Joan Asín, Dídac García, Albert, Llorenç Lledó, Santi Guerra, Henedina Pérez, Ricard Rofes, Guillem Arias, Joan Marc Griñán, Jordi Calabuig, Viçens Nin, Ramir Aparisi, Laura Falcó, Juan Carlos Fernández, Joan Pera, José Walero, Jordi Joan Garcia (Persiana), Montse Perez, José María Camacho, Cristina Montiel, Joan Casado, Eduard Guiménez (Escaltroncs), Jordi Ceballos (Rocacalenta), Feliu Vilella, Jordi Fernàndez, Felix Garcia, Joan Baraldés, Pere-Joan Bosch, Montserrat Llacuna, Llorenç Vallés, Wolgang Steinherr, Miquel Jordan i sobre tot a Alfred Ruiz Aranda (Chufi) del que vaig aprendre a escalar, Josep Miró Molina en qui vaig fer les meves millors escalades a Montserrat i a Balbino López Méndez, el meu gran i millor amic que he tingut a la muntanya. Les meves disculpes als que he omes involuntariament, no ha estat volent fer-ho.
Gracies a tot per seguir aquest blog. Ah, per cert, a veure si us reconeixeu a les fotos els que sortiu.
Sabreu trobar on es en Wally...?


dimarts, 29 de gener del 2013

L'adéu a un amic. Alfred Ruiz "Chufi"

27 de gener de 2013


Generalment no valorem les coses fins que las perdem. Amb les persones passa el mateix. Amb el Chufi no va ser així. Fa temps que tenia el pressentiment que tard o d'hora ens deixaria. Era qüestió de temps, encara que et diguessin que no per que l'esperança es l'últim que tindríem que perdre.

L'Alfredo Ruiz Aranda, Chufi com els amics el coneixíem, era un personatge particular, gran amic i company de corda que amb ell he viscut moments de glòria i tristor, gants escalades i bivacs terribles. En moments puntuals de la nostra vida hem compartit el poc que teníem, però sempre amb aquella alegria somiadora que el caracteritzaba. Quan escalàvem vies poc assegurades i arrivabem a la reunió amb mirava rient amb la cella aixecada i dient-me: has vist, es el raro instinto del hombre blanco? Son vivències que no oblidaré mai. D'ell vaig aprendre moltes coses de l'escalada, dons era de la generació dels "Pirates"

Quan vaig rebre la notícia de la seva mort no vaig poder deixar anar ni una sola llàgrima. El dia 27 de gener, el dia que hagés fet 54 anys vàrem dipositar les seves cendres entre el mar i la roca, al Penyal de Garraf. El mar i la roca que tant s'estima-ve, les dues grans passions que tenia. Va ser en aquell moment que vaig plorar de ràbia, de tristor, d'indignació i de pèrdua...

Chufi, tu en vas ensenyar amb el teu "pessimisme alegre" que tenim que mirar sempre a munt però hi han coses d'aquesta vida que no et mereixies que et passessin i tu te les guardaves dins el cor, per que no tenies malicia, eres transparent com un trenc d'alba. Es l'ultim que podíem fer per tu. Donar-te l'ultim adéu tots plegats i dessitjar-te que enllà on siguis trobis la pau i la serenor que et mereixes.

La teva filla, l'Alba, la teva dona, la Mari Carmen, els familiars i els amics no t'oblidarem mai i jo sempre trobaré a faltar aquell: Joan, Joan, Gato sin gatos no escala tapiones!!! Encara que feia molt de temps que ja no escalaves, mai més seran igual les escaldes sense tú.

Uno se cree
que las mató
el tiempo y la ausencia.
Pero su tren
vendió boleto
de ida y vuelta.

Son aquellas pequeñas cosas,
que nos dejó un tiempo de rosas
en un rincón,
en un papel
o en un cajón.

Como un ladrón
te acechan detrás
de la puerta.
Te tienen tan
a su merced
como hojas muertas

que el viento arrastra allá o aquí,
que te sonríen tristes y
nos hacen que
lloremos cuando
nadie nos ve.

divendres, 21 de desembre del 2012

Caminant per la Terra Alta i pujada a Les Roques de Benet

8 de desembre de 2012

He convençut a la Cristina, ja que estem per eixes contrades, anar a pujar les Roques de Benet, que jo no he pujat mai, ni escalant ni caminant.
De bon matí marxem de Sant Carles cap a Horta de Sant Joan i un cop dins el Parc dels Ports deixem el cotxe al trencall de la pista que puja a les roques de Benet. En bon punt comencem a caminar veig un trencall d'un camí que sembla que puja a munt. Decideixo prendrem que serà millor que pujar caminant per la pista que es molt monòtona. el camí es bonic i fàcil de pujar i clarament veig que ens anem allunyant de la vista de les Roques de Benet. El "raro instinto del hombre blanco" comença a rutllar i intueixo que aquest camí anirà a parar a d'al de la pista i així es. En menys d'un hora arribem a la pista i nomes tindrem que seguir-la cap a baix i en un quart d'hora arribem on comença la pujada del nostre destí. Fa molt de vent i el dia no es bo del tot. Hi han clarianes i núvols. Prenem la pujada fins el coll on trobem la canal de pujada. Aquí si que bufa el vent de valent i hem d'anar en compte de no sortir per l'aire! La canal de pujada es molt fàcil, sols tenir en compte que hi ha molta pedra suelta. Un cop dalt de la canal seguim el camí que hi ha a la nostra esquerra que ens durà en poc de mig hora al cim de les Roques d'en Benet que sembla ser que l'anomenen el Castell a 1.007 metres d'alçada. Des d'aquest cim la vista es grandiosa, els Pirineu al lluny, les Gronses a sota i al sud l'imponent Cap de Gos. Ens estem una estona al cim, poca per que fa un vent fort i gelat i de baixada en una petita balma fem un moç. Un cop hem omplert el pap ens dirigim per una canal de baixada fins el Cap de Gos. Un cop arribats al punt intento mirar si hi ha un camí de baixada (no porto mapa de la regió!!!!) per poder tornar per un altre lloc però un "manyos" que passen per aquí ens diuen que ells creuen que no hi ha cap camí endinsar-nos a la "brava" pel bosc fins la pista que es veu a sota no es gens recomanable. En vistes de tot això decidim tornar pel camí que hem fet i tornar de nou al cotxe. De baixada prenem la pista ample on hem deixat el cotxe i d'aquí carregarem aigua a la font i en anirem a Horta a fer un altre àpat... i l'endemà ja veurem que fem.
La pujada pel camí que no coneixem
Les Roques de Benet ara des de el camí bo
La canal de pujada
Al mig de la canal
El final de la canal
Les roques del Cap de Gos
Les roques del Cap de Gos i... el gosset d'atura
El cim de Les roques de Benet
Les Gronses i l'Embut des de el cim
Vistes de la part opasada

Al peus del Cap de Gos

La Capra hispana al cim!!!

dijous, 15 de març del 2012

Les muntanyes sense en Balbino

15.03.2012
Avui fa un any que ens va deixar en Balbino i he cregut necessari tenir un petit record per ell. Pensant en la infinitat de cop que hem fet cims plegats, hi ha una sortida que per mi te molts records. Va ser el primer 3.000 que vàrem fer plegats, la nostra primera sortida d'estiu junts en que vem aconseguir escalar la cara nord del Mont Perdut. Piolets, grampons, una corda i la motchilla plena d'il.lusions. Un sis d'agost de 1.980, prenent dos autocars i un taxi, ens vàrem plantar a la Vall de Pineta amb un sol dia. Una jornada d'aproximació, un dia d'escalada... i dos dies per tornar a casa. Ens vàrem acomiadar un cop a Barcelona, jo m'incorporava a la "mili" i ell marxava al Montblanc amb un altre company... des de llavors, sempre hem fet junts, el que més ens agradava, pujar muntanyes.

AN_R A ESC_LAR SENSE ELL ES UNA ESC_LADA INCOMPL_TA, ON A CADA S_RTIDA LI MANCA ALG_NA COSA. UN SIL_NCI INTERN, SOLAM_NT TRENC_T PELS RIURES D'AC_NSEGUIR UNA N_VA FITA AMB ELS COMP_NYS.  COSTA UNA MICA LL_GIR AQUEST TEXT_, PERÒ ES QUE ELL  _NS HA DEIX_T MOLTS FOR_TS

Panoràmica de la Cara Nord des de el Balcón de Pineta
Era per la tarda i vàrem fotografiar un dels molts allaus se seracs
Preparant el material per l'endemà
Primeres llums del dia
Pujant per l'esperó per arribar al primer glaciar
La Bretxa de Tucarroya
El Coll dels Astazu des de el final de l'esperó
La muralla nord des de el primer glaciar
Remuntant el primer glaciar
En Balbino superant la rimaia
En els trams de roca després dels glaciars
Últims llargs de corda abans d'arribar al cim
La tartera final i el cim del Mont Perdut
El cim del Mont Perdut. Agost de 1980
Part del Pic del Cilindro i al fons el Vignemale
De baixada, veiem els seracs que ara ja no existeixen

dimecres, 3 d’agost del 2011

L'ascensió més dura que he fet mai

31.07.2011

Avui, 31 de juliol de 2011, tocava fer l'ultim comiat al nostre company Balbino, que ens va deixar sobtadament, ara farà quatre mesos. Vui agrair a tots els que han pujat al cim, als que la seva condició física no el hi ha permès i als que no han pogut venir, tot i que el seu desig era poder fer-ho i sobretot a Gemma, la seva dona i als seus fills, Pol i Biel, el gran esforç físic i emocional que els ha suposat.
Que millor lloc on dipositar les seves cendres que d'alt d'un cim, un cim on tants i tants cops l'hem pujat, esquiant, caminat, escalant les seves parets, els seus corredors de neu, el Grà de Fajol, en fi, 33 anys compartint afició, alegries, esgotaments i corda... l'ultima pujada que fem plegats, on la càrrega que portava a la motxilla era tan pessada que en faltava l'aire, l'ascensió més dura que he fet mai on cada pas que donava era acompanyat per una llàgrima.
Balbino, ara descanses entre el cel i la terra, en el teu lloc preferit, en el més alt d'un cim, perque cada cop que mirem a munt, sabrem que estàs allí i cada cop que tornem a pujar ens regalaràs la teva presència.
No és un adéu, és un: a reveure campany! La teva dona, els teus fills i el teus amics no t'oblidarem mai.


divendres, 8 d’abril del 2011

En record a Balbino López, amic de l'ànima

El matí del 15 de març de 2011 s’aixecà plujos i fosc, tant com la notícia que vaig rebre de bon matí. La mort sobtada d’un amic, d’un gran amic, del meu amic estimat, d’en Balbino, company de joventut i de maduresa, company d’escalades, de gresques, d’il.lusions de fracasos, d’alegries..., en fí, de trenta tres anys de relació. Amb ell he compartit, botas, motxilla, corda, fret, calor, cansament, eufòria, fracasos, alegria, neu, esquis, somnis, fiambreres, entrepans, refugis, hores de volant, aproximacions quilomètriques, descensos esgotadors, parets llargues, parets curtes, vivacs gelats, vivacs esquitxats d’estels... i muntanyes i sobret tot, amistat. Son molts el recors i les experiències... i les vivències. Lligats d’una corda i quan sents que la teva vida depent del company que tens a sota la reunió, això no ho pots oblidar mai.

Ens vem conèixer l’any 79, ell tenia 17 anys i jo 19 i de seguida vàrem fer amistat, Llargs viatges amb la RENFE cap a Ribes de Fresser per agafar el cremallera de Nuria o com el primer estiu l’agost del 80 que aconseguirem la Nord del Mont Perdut, on per arribar al lloc necesitavem pendre tres autocars i un taxi. Amb la meitat del material prestat vem aconseguir la nostra primera fita gran. O quan vem fer la Cresta Salenques-Tempestats-Aneto i el nostre vivac mes alt a la bretxa de Tempestats a 3000 mts d’altura. Tambè quan ens vem perdre pujant amb esquis al Coll de la Marrana per baixar per la Coma de l’Orri i vàrem apareixer a Coma de Vaca, on els bombers ens esperàven a Ribes de Fresser. Recordo com quan va tenir els bessons, per poder anar a escalar, ens aixecàvem a les set del matí per anar a fer una matinal a Montserrat i poder tornar a les dotze o la una. Matinals al Pic del Martell amb la Suzuki, escopetejats a 150 per hora per l’autovia. Les primeres sortides amb esquis de muntanya. Primeres escaldades al Pedraforca, a Terradets, a la Dent d’Orlu, a Riglos i sobre tot a la nostra muntanya preferida i les seves canals de neu, El Grà de Fajol. Tants i tants recorts que s’en fa extrany no poder veure’l mes.

Ja no podré pujar cap muntanya acompanya’t per la seva presencia, no podré tornar a dir: Balbino, recupera que subo! ni donart-nos l’encaixada de mans que feiem a l’arribar al cim desitjat. Tinc molta nostàlgia i necessitat d’ell, però jo no puc cambiar res. He de conviure amb la seva abcència, amb el buit que quedarà per sempre en el meu cor i que no el podrà omplir ningú. Escalaré mil parets, pujaré mil muntanyes, faré mil vivacs que sempre el recordaré i un bocí d’ell m’acompayarà.

Estic segur que allí on estiguis gaudiràs de pau i tranquilitat i de segur que ens tornarem a trobar.
Vagi per tú aquest record i que no caigis mai en l’oblit i per que el teu pas per aquesta vida no l’esborri el temps. Desitjo que reposis entre el cel i la terra, en un ample mirador on el sol de la Mediterrània t’escalfi i l‘aire dels Pirineus et roconforti. I a mi... que quan en faltin les forçes, el teu recort em doni empenta.

Fins sempre company, a reveure Balbino.

Decir amigo
es decir lejos
y antes fue decir adiós

Y ayer y siempre
lo tuyo nuestro
y lo mío de los dos

(joan Manuel Serrat)









Cerca de vies

Seguidors

Arxiu del blog

Dades personals

Barcelona, Catalunya, Spain
Vaig començar a enfilar-me per les muntanyes l'any 1976 i un cop que vàrem fer la travessa del Montseny, el setembre del 77, pujant el Matagalls des de Sant Marçal, la visió de les Agudes i la seva cresta dels Castellets, em va captivar. Llavors interiorment vaig saber que algún dia pujaria a lloms d'aquella cresta. Un anys i mig més tard vaig fer la meva primera escalada a Montserrat. Va ser el 17 de febrer de 1979. Des de llavors, per poc que pugui, vaig amb els companys a escalar, caminar, o pujar cims, que junt amb ells es el que més m'agrada.